EL JUEGO

Es una de las actividades más importantes en la vida del niño y en su desarrollo

 

 

QUÈ ÉS EL TRASTORN OBSESSIU COMPULSIU?

El trastorn obsessiu-compulsiu (TOC) és una afecció que consta de dos elements: l’obsessió i la compulsió.

Les obsessions són impulsos, imatges o pensaments recurrents i no desitjats, mentre que les compulsions són actes mentals o conductes repetitius que hom realitza o viu en resposta a una obsessió, a unes regles que es tenen assumides com a rígides i que no es poden o no s’han d’evitar, o a una preocupació genèrica excessiva i desproporcionada.

El TOC és un tipus de trastorn que incapacita o condiciona significativament el dia a dia de la persona, fent-la arribar a sentir grans dosis d’ansietat o d’estat anímic deprimit, fet pel qual serà necessari l’ajut de medicació específica antidepressiva, mentre es realitza un procés terapèutic adient.

L’objectiu de la teràpia d’aquest trastorn és el d’aconseguir que la persona passi a tenir el control dels seus actes i dels seus pensaments, millori el seu benestar emocional i prengui les regnes de la seva quotidianitat.

Per assolir aquesta meta, la persona haurà d’aprendre a acceptar i a afrontar el malestar i l’ansietat percebuts exposant-se progressivament als estímuls o situacions temudes i a reinterpretar cognitivament les situacions angoixants, i les persones del seu voltant hauran d’aprendre a conèixer, a entendre bé aquest trastorn i a aplicar les eines més adequades per col·laborar en aquest procés.

 

QUÈ ÉS EL LOCUS DE CONTROL?                           

El locus de control és un concepte que té a veure amb l’estil atribucional de les persones. La manera com valorem els factors que es posen en joc en un esdeveniment que hem d’afrontar (per exemple, un examen pro

per) o en un fet que ja ha esdevingut a la nostra vida (per exemple, un examen del qual ja en sabem la qualificació) pot ser ben diferent en funció de l’individu, i provoca uns efectes significativament diversos en nosaltres.

Una persona que disposa d’un locus de control intern és algú que atribueix el resultat d’un examen a factors que tenen a veure amb les seves capacitats, habilitats i esforç. Aquest estil atribucional implica consciència sobre els aspectes que depenen d’un/a mateix/a i, per tant, major poder d’influència sobre els esdeveniments que ocorren a la seva vida. Una persona que es mou a partir d’un locus de control extern atribuirà aquest resultat a la sort o a factors o persones alienes a ella mateixa, provocant una major indefensió a l’hora d’enfrontar-se a noves situacions que li exigeixin resultats.

Trobar l’equilibri entre els factors sobre els quals tenim determinada influència i els factors sobre els que no en tenim serà clau per poder valorar de forma adaptativa els desafiaments que tenim per davant…i els que ja han quedat enrere.

 

QUÈ SON ELS TCA?

Són TRASTORNS DE LA CONDUCTA ALIMENTARIA, son trastorns psicològics greus que cursen amb alteracions de la conducta relacionada amb l’alimentació, causats per diferents motius i problemes que es canalitzen de manera incorrecta a través de la preocupació per la imatge personal o el pes i que poden provocar malalties físiques importants i malestar emocional molt significatiu.

Es presenten amb molta més prevalença en noies/dones que en nois/homes (en una proporció propera al 9:1), essent l’adolescència (entre els 12 i els 18 anys) l’època on més factors de risc es posen en joc, tot i que cada cop s’observen alteracions en la conducta alimentària en persones més joves.

Les causes acostumen a ser d’origen multifactorial. Hi influeixen factors psicològics, familiars, personals, socials, culturals o genètics, però és important detectar senyals rellevants, perquè apareixen ben aviat i solen ser molt visibles (tant en sentit restrictiu com abusiu del menjar): menjar massa de pressa o en condicions poc adequades, no menjar amb la resta de la família, augment de cops que es va al bany, excessiva preocupació pel menjar, alteracions del cicle menstrual, variacions ràpides de pes, augment de la irritabilitat, presència d’autolesions, símptomes depressius o ansiosos, aïllament social o aparició freqüent de mentides, per exemple.

El tractament ha d’estar encaminat a reconèixer la malaltia, restablir l’autoestima de la persona i a fer adaptativa la seva autopercepció, tant corporal com de personalitat, millorar les habilitats socials, normalitzar els hàbits i els costums alimentaris i a detectar i tractar possibles patologies associades, amb ajut professional i del seus cercles socials més propers.